NO MOLESTAR


No voler molestar ha estat una constant a la meva vida. Per no molestar he fet autèntiques estupideses.
Jo estiuejava a Gelida, un poble del Penedès amb molts pendents i nosaltres vivíem al barri més alt. Als estius anàvem a la piscina que estava a la part baixa. Podeu imaginar que tornar a dinar caminant sota la solana de les 2 de la tarda era una tasca costosa.
Un dia, un amic de la meva germana es va oferir a portar-me a casa. Ens portem 6 anys i en aquells moments, quan jo en devia tenir uns 10, aquella diferència d’edat, era descomunal.
Jo era feliç de pujar de paquet a una moto. Em sentia gran i guai. Tot va anar genial fins que vàrem arribar. Quan vaig baixar de la moto, sense voler, vaig tocar el tub d’escapament amb la cama nua.
Recordo que la cremada em va fer molt dolor. Però què vaig fer? Dissimular!! Em sabia greu dir-li a l’amic de la meva germana el que m’havia passat i vaig acomiadar-me d’ell empassant-me les llàgrimes…
Aquest és un de tants exemples en què m’he trobat, callant. I tot i que amb els anys i l’esforç, he anat trencant barreres imposades, tinc el NO MOLESTAR gravat a la pell com la marca que em va deixar la moto.
És evident que és necessari educar en el concepte de no molestar quan es viu en comunitat. Mostra una gran dosi d’empatia i civisme. Per posar petits exemples, de petita vivia en un sisè pis. Allà mai em deixaven fer grans salts o caminar amb sabates sorolloses, sempre teníem present la gent de sota. Si em movia molt a l’autobús o el tren, em posaven una mà a l’esquena o al genoll perquè m’aturés acompanyat de “no molestis a la senyora”.

Fins aquí, tot correcte, s’ha de tenir en compte a les altres persones per poder conviure d’una manera harmònica.
Però aquests NO MOLESTIS també s’expressaven en molts moments en què l’única cosa que estava passant era l’expressió d’una opinió o d’una emoció i et feia sentir capada i avergonyida en situacions en què no hi havia justificació. Esclatar a riure sorollosa i espontàniament, emetre un so de sorpresa per algun esdeveniment emocionant i inesperat, un crit d’ira en un moment determinat portava l’exigència immediata d’aturar-lo per respecte a les persones que podia haver-hi a prop.
Valgui dir, que entenc que les emocions, per espontànies, poden generar un moment d’incomoditat a l’entorn i que les persones hem de treballar per portar l’emoció cap a la consciència i graduar la intensitat cap al lloc en què no es pugui fer mal a una mateixa ni a ningú altre.
Però quan el missatge que es rep cada vegada que aflora una emoció que per les altres persones està desmesurada, és la desaprovació, es va aprenent a no mostrar espontàniament el que se sent, reduint l’expressió de les nostres emocions, sobretot aquelles que “poden molestar”.
Junt amb les emocions, les altres manifestacions que sovint ens han ensenyat que no són adequades, són les opinions, els criteris i els límits que necessitàvem posar a certes persones en certs moments.
A casa, si deia que havia anat al meu cap per expressar-li que estava en desacord amb alguna cosa de la feina, el que m’aconsellaven era que callés. Que posar en risc la feina per “significar-se” no era gaire intel·ligent. T’inoculaven la por a opinar davant de persones que tenien més poder, acotar el cap i acceptar les normes. I en aquell moment, amb les feines que tenia amb vint anys, aquests grans empresaris que podien enfonsar la meva carrera eren, entre d’altres, els encarregats d’un bar en què treballava de cambrera, els pares i mares de nenes a qui hi feia un cangur, la propietària d’una llar d’infants que tenien una professora que no tractava a les criatures amb respecte…
Si amb aquestes feines que bàsicament servien per descarregar a la meva mare de les despeses que jo generava i començar a agafar responsabilitats i entrar en el món de l’adultesa, començava a agafar por a opinar, podem imaginar com m’ha costat enfrontar-me als caps de feines que m’han importat molt i de les que en depenia el meu sou de dona independent.
I el més fort de tot, és que també ens han capat la capacitat d’alçar la veu quan hem viscut situacions d’abús.
A casa vàrem tenir un tiet llunyà que des de petita em generava molta incomoditat. Amb els anys, vaig anar descobrint-ne la causa. Hi havia alguna cosa en la seva manera d’abraçar, parlar i mirar-nos absolutament perversa. Un cop ho vaig explicar a casa, pensant que tothom fliparia. El xoc va ser quan la meva mare em va dir: “Ja. A mi m’ho ha fet tota la vida” i la meva àvia: “No li facis cas, és un poca-solta.” Ja en parlarem en una altra ocasió sobre la normalització dels abusos, però en relació al tema que estic tractant, quan li vaig comunicar a la meva mare que no volia que ell tornés a casa, em va renyar!! Em va dir que no la podia fer passar per allò i que havia de ser amable amb ell. Per aquí no vaig passar i després de moltes baralles, finalment ella va haver de triar. Però és increïble pensar que era més important no molestar a un abusador i generar tensió a la família, que protegir a les persones de casa i dóna‘ls-hi la seva veu.

Aquest NO MOLESTAR impregna totes les facetes de la nostra vida, aconseguint sinó silenciar-nos, abaixar prou el volum de la nostra veu perquè gairebé sigui imperceptible. Jo ho he fet en incomptables ocasions. Tenint sexe per exemple. M’ha costat molts anys verbalitzar el que volia, les meves preferències. Intentava ser prou òbvia perquè el company d’aquell moment, entengués sense massa esforç, per on havia de tirar. I en innumerables ocasions, s’ha finalitzat la trobada sexual amb 1 a 0 en el comptatge d’orgasmes, evidentment en desavantatge per a mi, sense que jo m’hagi atrevit a reivindicar-lo per “no molestar”.
En el terreny de les professions, m’he trobat amb moltes dones amb carreres llargues i perfils interessants, amb personalitat, intel·ligència, sensibilitat, que tenint-ho tot per ser agents de canvi, els hi ha costat molt fer una passa endavant, mostrar els seus projectes, les seves visions i reivindicar el seu espai en el món públic de les idees, les arts, la política…
És un acte polític visibilitzar les nostres opinions. Per les que van obrir camí a cops de matxet i les que ens seguiran, donem-li valor i reivindiquem el nostre espai.
Aquí us deixo un fragment d’un llibre que m’agrada molt i que expressa molt bé com ens sentim quan el censor ja està a dins nostre. És de la Coral Herrera i es titula: “Dueña de mi amor. Mujeres contra la gran estafa romántica“. Diu el següent:
“Activar la imaginación y nuestro poder creativo para ponernos a soñarlibres de la autocensura, de los miedos, de las inseguridades y los complejosHay una voz interior que llevamos todas dentro y que todo el tiempo nos hace creer que no podemos, que no valemos, que nos falta algo, que no damos la talla, que lo que hacemos está mal. Es una forma de autoboicotearnos y se cura cultivando la confianza en una mismadándose ánimosmotivándonos y sacando fuerza de la lucha feminista y de todas las mujeres que se atrevieron a soñar y lo intentaron.”
Ens hem de convèncer d’una vegada per totes, que opinar, no és molestar i en tot cas, si molesta a algú, segurament és que alguna cosa estem fent bé!